Vinguen els rems

          Vinguen els rems que só d'estirp romeva,
          em penja el sol al pit entre coralls
          i dic, a bord, que enyor serres i valls
          i la vida de l'orri en temps que neva.

          Els llops mai m'han fet por; a casa meva
          empait bruixots amb flama d'encenalls
          i jac cobert de sacs amb els cavalls
          o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

          Só qui petjà el mallol i ullà la vella,
          i em capbús en gorg fred si el fadrí estella
          o abraç la lluna en difícil meandre.

          Cal risc en terra i mar, i en l'art novella,
          per a besar un cos xop sota canella
          i caure als trenta-tres, com Alexandre.
        
            Saber narrar en llenguatge vigorós
            Deler i desig, i plers, i, sens esforç,
            Rimar bells mots amb el ritme dels cors
            Amants o folls; i, gens fantasiós
            
            - Oh, dolç fallir! -, coronar de lluors
            Éssers de carn, tot oblidant els morts
            I l'ombra llur, reial, i d'un bell tors
            Reprendre el tot vital i rigorós.
            
            Saber sofrir sense llanguir i amar
            Sense esperar, i, essent, ardit, del segle,
            Témer l'enuig i al nàufrag dar la mà;
            
            Viure l'instant i obrir els ulls al demà,
            Del clar i l'obscur seguir normes i regla
            I, enmig d'orats i savis, raonar.